Planktonium: quins universos desconeguts són invisibles als nostres ulls?

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez

Planktonium és un homenatge a éssers microscòpics que habiten un univers secret, invisible a la vista humana, que a més a més produeixen la meitat de tot l’oxigen del planeta i són la base de la cadena alimentària de la vida aquàtica. És un curtmetratge centrat en la immersió al món ocult del plàncton.

A la pel·lícula veiem diferents tipus d’aquests microorganismes. El fitoplàncton fa fotosíntesi a l’oceà, així com les plantes i els arbres ho fan a la terra, i amb això proporciona al planeta la meitat de l’oxigen que necessitem per viure. El zooplàncton és l’inici de la cadena alimentària marina. En general, el plàncton compleix un paper primordial al cicle del carboni, però està sent fortament amenaçat pel canvi climàtic, l’escalfament global i la contaminació del mar. A Planktonium veiem la grandesa d’aquest microunivers del qual depenem completament, encara que sigui invisible davant dels nostres ulls.

El director Jan van IJken va filmar aquests organismes a través de microscopis, aconseguint revelar la seva bellesa en un gran nivell de detall. Mentre veiem plans macro del plàncton, escoltem una composició sonora dissenyada per una reconeguda artista noruega anomenada Jana Winderen, que va registrar sons de criatures i ambients als quals l’accés és difícil o en rangs de freqüència inaudibles per a l’oïda humana, com a les profunditats del mar o dins del gel.

Aquest curt ha estat exhibit a múltiples festivals de cinema per tot el món, així com a museus, i a més forma part de programes de ciència. Ara arriba al ForadCamp per fer-nos pensar en tot el que destruïm sense adonar-nos-en.

El dia que van volar la muntanya d’un poble en perill d’extinció

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez

El dia que volaron la montaña és un curt en el qual la jove directora Alba Bresolí ens convida a mirar a través dels seus ulls la vida i la història d’un poble abandonat en perill d’extinció. Al mig del règim franquista, el poble d’Escò va ser expropiat per construir-hi un pantà. La família Guallar va resistir i van ser els únics que es van negar a anar-se’n. Avui, Fèlix, Baltasar i Evaristo són els darrers que queden de la seva comunitat i els únics habitants del poble. Van sobreviure a l’expropiació del règim franquista, però ara els amenaça la construcció d’una autopista que està prevista per ser acabada el 2025.

Alba Bresolí retrata aquests personatges amb una sensibilitat que ens fa sentir que estem sent testimonis d’un pacte entre els germans i ella, on ella filma i ells es deixen filmar, per preservar la memòria d’Escò i, alhora, per resistir-se a la desaparició. És un treball honest i íntim, que no es limita a la mirada de qui està darrere de la càmera, sinó que qui està al davant també participa activament en allò que es filma, d’una manera performàtica i poètica.

Aquest és el primer treball professional com a directora d’Alba Bresolí, produït per la productora catalana Polar Star Films, premiat amb una menció especial del jurat al Festival de Màlaga i exhibit a IndieLisboa i D’A Festival. Ara ho poden veure a l’edició del 2022 del ForadCamp.

Some kind of intimacy: una pregunta pels ponts entre la natura, la vida i la mort

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez

En aquesta pel·lícula el director Toby Bull s’asseu a observar la terra on els seus pares estan enterrats. Per a la seva sorpresa, unes ovelles semblen custodiar la tomba. Mentre ell les mira i els espectadors les veiem a través dels seus ulls, escoltem en off una trucada amb el seu germà. Parlen sobre la comunicació dins del regne animal, entre els vius i els morts i de l’anhel de poder veure als que ja no podrem veure més.

Amb pocs plans, pocs elements i en menys de sis minuts, el director planteja preguntes filosòfiques sobre la vida i la mort, l’orfandat i la nostra relació amb la natura, alhora que construeix un espai íntim a la tomba dels seus pares. Mentre veiem la vida dins del quadre, la mort és fora.

Some kind of intimacy ha participat i ha estat premiat a diversos festivals. Va guanyar el premi a Millor curtmetratge documental al 63 Festival Internacional de Documental i Curtmetratges de Zinebi; el premi Young Canvas a millor Curtmetratge internacional al festival Black Canvas a Mèxic; una menció especial al 66 Cork International Film Festival a Irlanda; i una menció a Millor curtmetratge internacional al 28 Palm Springs Shortfest als Estats Units. Ara aquest documental arriba al ForadCamp 2022 per deixar-nos pensant.

Dusk: com filmar allò invisible

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez

 

En una regió rural d’Hongria, a prop de la frontera amb Sèrbia, un perill invisible manté tots els habitants del territori atemorits. Creuen veure ombres que s’escapoleixen als camps, els gossos borden i es comporten de maneres estranyes, apareixen carros abandonats i nens i nenes s’espanten quan cau la nit. Sandor, pare de vuit nens i guàrdia forestal de la zona, patrulla cada nit la frontera amb els seus binoculars, amb el seu fill gran, intentant descobrir què passa.

El control migratori és la font de la por i es construeix fora de camp en aquesta pel·lícula. A Dusk, el director Bálint Bíró aconsegueix construir una atmosfera que provoca por del que no es veu. Com filmar una por invisible? Amb els colors del crepuscle i per mitjà d’una càmera que és acollida per tots els personatges amb naturalitat, Biró explora el paisatge d’aquesta frontera, per parlar-nos de l’Hongria contemporània i de les fronteres que encara hi ha dins de la Unió Europea. 

Aquest és un treball realitzat al mestratge Erasmus de Docnomads i estrenat a l’edició del 2020 de l’IDFA. A més, ha participat a diversos festivals internacionals com el Sarajevo Film Festival, el FipaDoc, l’Astra Film Festival i el Camerimage, entre d’altres. Ara tenim la sort de poder-lo presentar a la XI Mostra de Cinema amb la Natura, ForadCamp 2022.

Can Gardell, retrat d’una masia congelada en el temps

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez

Can Gardell, dirigit per Florència Alberti i Silvia Subirós, és un curt interpretat per actrius i actors naturals, en el context real. Diu la història de la família Gardell, que viu en una masia, aparentment congelada en el temps, en un règim de masoveria.

El Joan, avi i cap dels Gardell, mor sobtadament i, en conseqüència, l’economia familiar entra en crisi. Tomàs i Maria, la seva dona, es veuen obligats a buscar alternatives a la feina de camp que feia anys que feien. Els seus veïns, que tenen una masia reformada, acullen amb èxit turistes. Inspirant-s’hi, Tomàs i Maria decideixen implementar el turisme rural a casa seva.

En aquesta pel·lícula transcorre l’espera d’un hoste, enmig d’una forma de vida rural que sembla no tenir cabuda al nostre món actual. En concordança amb aquesta espera, la majoria dels plans són estàtics i estan muntats a un ritme pausat. D’altra banda, al llarg del curtmetratge apareixen plans fixos dels personatges contemplant la càmera, que fan la sensació que estem assistint a un retrat de la seva quotidianitat. A Can Gardell, les directores aconsegueixen que, per moments, la línia entre la ficció i la realitat esdevingui difusa.

Aquest curt va ser realitzat amb el suport de l’ICAA (Institut Cinematogràfic i de les Arts Audiovisuals) i de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals). A més, va ser estrenat a IndieLisboa i seleccionat a Acció Curts de Dones Visuals, un programa d’assessorament que promou la vinculació dels nous talents a la indústria audiovisual. Ara el podreu veure a la XI Mostra de Cinema amb la Natura, ForadCamp 2022.

Curts seleccionats per al ForadCamp 2022

Ja coneixem la llista dels 12 curtmetratges seleccionats per a la Secció Oficial de ForadCamp 2022. Hi haurà curts d’Alemanya, Bèlgica, Hongria, Espanya, França, Països Baixos, Regne Unit i Sudàfrica. Aquestes són les 12 pel·lícules seleccionades:

  • Can Gardell, Sílvia Subirós & Florencia Aliberti (Espanya, 2021. 22’)
  • Dusk, Bálint Bíró (Hongria, Bèlgica, 2022. 21’)
  • El día que volaron la montaña, Alba Bresolí Aliberch (Espanya, 2022. 28’)
  • Memory, Nerea Barros (Espanya, 2022. 15’)
  • Naya, Sebastian Mulder (Alemanya, 2021. 25′)
  • Pez volador, Nayra Sanz Fuentes (Espanya, 2022. 14’)
  • Planktonium, Jan van IJken (Països Baixos, 2021. 15’)
  • Reserve, Gerard Ortin Castellví (Espanya, 2020. 27’)
  • Shepherds, Teboho Edkins (França, Sudàfrica, 2022. 27’)
  • Some Kind of Intimacy, Toby Bull (Regne Unit, 2021. 6’)
  • Tatuado nos ollos levamos o pouso, Diana Toucedo (Espanya, 2022. 26’)
  • Yungay 7020, Raquel Calvo & Elena Molina (Espanya, 2021. 19’)

La projecció dels curtmetratges seleccionats tindrà lloc a la localitat de Figaró-Montmany (Barcelona), els dies 17 i 18 de setembre de 2022. Reserveu les vostres entrades!

ForadCamp 2022: obertes les inscripcions

Logo FDC general

Ja estan obertes les inscripcions per al ForadCamp 2022 – XI Mostra de Cinema amb la Natura.

S’hi podran inscriure curtmetratges de no ficció, de fins a 30 minuts, en els quals la natura tingui un lloc preferent. Pots descarregar les bases des d’aquest enllaç.

La convocatòria de treballs romandrà oberta fins al 30 d’abril. Els curtmetratges podran de ser presentats mitjançant la plataforma digital Festhome, o bé omplint el formulari d’inscripció en el nostre web.

L’exhibició dels curtmetratges seleccionats tindrà lloc al municipi de Figaró-Montmany, el 17 i 18 de setembre de 2022.

Presenta el teu curtmetratge!

Polyfonatura, Millor Documental de la X Mostra de Cinema amb la Natura ForadCamp 2021

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez 

Polyfonatura és un documental que registra un estudi sonor del procés creatiu d’un jove anomenat Eirik Havnes. En la pel·lícula l’acompanyem a col·leccionar sons de la natura amb els seus micròfons «artesanals» i veiem com els converteix en composicions musicals. Aquest curt ens mostra una manera particular d’experimentar la natura a partir del so, que es torna aquí més primordial que la imatge.

En aquesta mesura el tractament sonor ens fa escoltar tot des de la ment del protagonista, alternant entre el que està escoltant i el que s’imagina que vol fer amb això. Jon Vatne, el director, construeix en la seva pel·lícula una experiència més sensorial que narrativa, que ens convida a escoltar la natura mentre l’acompanyem enmig dels seus dubtes creatius.

Polyfonatura ha participat en l’Odense International Film Festival, al Camerimage Film Festival, en el Norwegian Short Film Festival i va ser premiat en aquesta edició del ForadCamp com a Millor Documental de la Secció Oficial. El jurat va destacar la rellevància del procés d’investigació darrere de la pel·lícula i l’habilitat per transmetre en un llenguatge cinematogràfic l’experimentació artística amb el so de el personatge principal. Polyfanatura va guanyar aquest premi, segons el jurat, «… per la seva pulcritud en l’ús de la imatge, el so i el muntatge. I pel plaer que ens provoca com a espectadors el fet de poder compartir aquesta experiència».

Bird Boy: “Em va dir que fora bo amb els ocells, perquè les nostres ànimes volen a el cel entre les seves ales”

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez

Reshat és un nen de 12 anys que viu a l’Azerbaidjan, envoltat de camps de petroli que afecten la qualitat de l’aigua. És el protagonista de Bird Boy, un curtmetratge dirigit per Simon Lereng Wilmont, que forma part d’una minisèrie televisiva titulada Kids on the Silk Road. La sèrie és un recull de 15 històries protagonitzades per nens que tenen entre 11 i 14 anys d’edat, provinents de 15 països al llarg de la Ruta de la Seda. Cada història mostra com els personatges breguen amb els reptes de la vida en el marc dels seus contextos culturals i socials. Tots són relats en aparença petits però capaços de tocar en profunditat i de manera emotiva i commovedora temes universals sobre el significat de créixer.

En aquest cas tenim la història de Reshat. Segons ell, l’aigua d’on viu ajuda a netejar ferides però cal anar amb compte que no caigui en els ulls i cal no beure-la, sobretot si fa olor de petroli. Però el que més li agrada d’on viu són els coloms que solen passejar-se pel cel. Ell estranya al seu pare, que va morir recentment i que també era amant dels ocells. «Em va dir que fos bo amb els ocells, perquè les nostres ànimes volen al cel entre les seves ales», diu Reshtat. És comú en la seva regió entrenar i criar coloms. És per això que a ell se li acudeix que, en memòria del seu pare i per amor als ocells, s’hauria de convertir en el millor entrenador de coloms. No obstant això, enmig de la persecució del seu somni, es pregunta sobre el que veritablement implica cuidar i estimar a un altre i sobre el significat de la llibertat i la felicitat.

El director té una gran habilitat per apropar-se a aquesta història d’una manera tan íntima i espontània, que per moments dubtem de si el que estem veient és realment un documental. Els personatges actuen amb tanta naturalitat i confiança com si la càmera no hi fos i el muntatge s’assembla més al d’una pel·lícula de ficció. Totes les preguntes que el director volgués fer sobre aquesta història, les fa a través del Reshat i les converses que té amb la resta de personatges. La pel·lícula combina reflexions del Reshat en veu en off, amb escenes d’observació filmades amb una càmera que està molt a prop de les situacions que observa i que impressionen per la seva naturalitat i espontaneïtat.

Bird Boy va ser estrenat a l’IDFA i aquest any va ser part de la Secció Oficial del ForadCamp.

Ulisses, una història de captivitat o una història d’amor

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez

El 19 de novembre de 1980 una orca nadó va ser retirada del seu hàbitat natural a Islàndia i li van donar el nom d’Ulisses. Va ser traslladada al parc aquàtic de Tarragona i després es va convertir en una de les estrelles més aclamades pel públic del zoològic de Barcelona per més de 10 anys. Finalment, el 1994 la van traslladar al Sea World de San Diego als Estats Units i va continuar sent part d’espectacles aquàtics. Ulisses és alhora el relat de la captivitat d’una orca i una història d’amor entre ella i el seu entrenador, Albert López.

El director Joan Bover Raurell barreja material d’arxiu amb material gravat en l’actualitat i construeix una estructura no lineal. La història està composta per dues línies narratives: en la línia del present veiem Albert, de gran, moltes vegades en plans contemplatius davant del mar; en la línia del passat, veiem la història de com Ulisses va perdre la seva llibertat per a convertir-se en l’atracció d’un zoològic i, en el seu captiveri, desenvolupa una estreta relació amb l’Albert. Al seu torn, cada línia fa servir una estètica diferent que ens apropa o ens allunya del que estem veient. En general, el to de la línia de el passat és d’un documental expositiu, que té moments expressius quan ens mostra la relació entre Albert i Ulisses. En canvi, el to de la línia de el present és més observacional i alhora contemplatiu i nostàlgic, la qual cosa ens fa sentir més a prop del personatge d’Albert. La contraposició d’aquests dos temps i tipus d’escenes ens fa sentir, d’una banda, una gran emotivitat per la relació tan propera que es construeix entre els dos personatges però, d’altra, ens fa qüestionar-nos sobre l’ètica darrere de la captivitat d’animals i el fet d’utilitzar-los com a objecte d’entreteniment de masses.

Per exemple, podem veure una escena on l’Albert explica com un dia l’Ulisses li va salvar la vida, mentre veiem plànols d’ells dos sota l’aigua i una altra on un narrador en off explica que un cop van mantenir a l’orca durant 3 hores fora de l’aigua. Aquesta contraposició fa qüestionar-nos al llarg de tota la pel·lícula la connotació objectual i inferior que li donem als animals i ens genera sensacions ambivalents. D’una banda, com a espectadors, en veure a l’Albert de gran, després de veure com jugava, abraçava i cuidava Ulisses en la seva joventut, somiem amb el moment del seu retrobament; però, d’altra, somiem que l’Ulisses aconsegueixi per fi la seva llibertat i torni a la mar. No obstant això, tots dos finals no són possibles i la narrativa de la pel·lícula juga a posar aquestes dues possibilitats en tensió.

Ulisses va guanyar el premi del públic del ForadCamp d’enguany i, a més, ha participat al Festival de Cinema Solidari de Guadalajara, el Festival de Curtmetratges K-Lidoscopi i el Festival de Cinema de Lanzarote.