Autora: Daniela Reyes Gutiérrez
El 19 de novembre de 1980 una orca nadó va ser retirada del seu hàbitat natural a Islàndia i li van donar el nom d’Ulisses. Va ser traslladada al parc aquàtic de Tarragona i després es va convertir en una de les estrelles més aclamades pel públic del zoològic de Barcelona per més de 10 anys. Finalment, el 1994 la van traslladar al Sea World de San Diego als Estats Units i va continuar sent part d’espectacles aquàtics. Ulisses és alhora el relat de la captivitat d’una orca i una història d’amor entre ella i el seu entrenador, Albert López.
El director Joan Bover Raurell barreja material d’arxiu amb material gravat en l’actualitat i construeix una estructura no lineal. La història està composta per dues línies narratives: en la línia del present veiem Albert, de gran, moltes vegades en plans contemplatius davant del mar; en la línia del passat, veiem la història de com Ulisses va perdre la seva llibertat per a convertir-se en l’atracció d’un zoològic i, en el seu captiveri, desenvolupa una estreta relació amb l’Albert. Al seu torn, cada línia fa servir una estètica diferent que ens apropa o ens allunya del que estem veient. En general, el to de la línia de el passat és d’un documental expositiu, que té moments expressius quan ens mostra la relació entre Albert i Ulisses. En canvi, el to de la línia de el present és més observacional i alhora contemplatiu i nostàlgic, la qual cosa ens fa sentir més a prop del personatge d’Albert. La contraposició d’aquests dos temps i tipus d’escenes ens fa sentir, d’una banda, una gran emotivitat per la relació tan propera que es construeix entre els dos personatges però, d’altra, ens fa qüestionar-nos sobre l’ètica darrere de la captivitat d’animals i el fet d’utilitzar-los com a objecte d’entreteniment de masses.
Per exemple, podem veure una escena on l’Albert explica com un dia l’Ulisses li va salvar la vida, mentre veiem plànols d’ells dos sota l’aigua i una altra on un narrador en off explica que un cop van mantenir a l’orca durant 3 hores fora de l’aigua. Aquesta contraposició fa qüestionar-nos al llarg de tota la pel·lícula la connotació objectual i inferior que li donem als animals i ens genera sensacions ambivalents. D’una banda, com a espectadors, en veure a l’Albert de gran, després de veure com jugava, abraçava i cuidava Ulisses en la seva joventut, somiem amb el moment del seu retrobament; però, d’altra, somiem que l’Ulisses aconsegueixi per fi la seva llibertat i torni a la mar. No obstant això, tots dos finals no són possibles i la narrativa de la pel·lícula juga a posar aquestes dues possibilitats en tensió.
Ulisses va guanyar el premi del públic del ForadCamp d’enguany i, a més, ha participat al Festival de Cinema Solidari de Guadalajara, el Festival de Curtmetratges K-Lidoscopi i el Festival de Cinema de Lanzarote.