Com posar en escena la rememoració d’un escenari de l’horror que la naturalesa ha anat sepultant amb el temps?

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez

Un bosc a Brandenburg, a 50km a l’est de Berlín, va ser una vegada un camp de treballs forçats nazi. La naturalesa es va encarregar de sepultar tots els vestigis del que va ser alguna vegada un escenari d’horror i tortura. Waldstück, dirigit per Hans Schilling, és un documental performatiu en blanc i negre, en el qual se li proposa a una dona gran que viu a prop de bosc, a tres conservadors de monuments i a dos amants de vestigis de guerra, buscar restes del camp de treballs forçats en aquest lloc. Ens recorda una mica a Shoah, de Claude Lanzmann, un projecte documental en què el director li proposa a víctimes, testimonis i botxins de l’holocaust, visitar espais que alguna vegada van ser escenaris de tortura i extermini de comunitats jueves, i narrar en ells el que recorden d’aquell moment històric.

Al documental de Hans Schilling, el director li proposa als personatges, enmig de la recerca de vestigis, llegir fragments de l’autobiografia de Walter Grundwald, un supervivent del camp de Wulkow. Durant el temps en què va ser presoner, portava un registre de tot el que passava en un diari. Després de sortir d’aquí, es va comprometre amb revelar al món les experiències que va viure a l’Alemanya nazi. En la pel·lícula, els personatges són filmats llegint fragments del diari i després opinen i debaten al respecte parlant directament amb la càmera. Darrere d’ella, el director no és un subjecte passiu; per contra, qüestiona i confronta als que filma i decideix deixar les seves preguntes en el muntatge final, per mostrar la seva postura. És impactant veure com en molts casos tot el que llegeixen els personatges és informació que desconeixen totalment i és a partir d’aquest exercici que es revela que encara hi ha moltes coses d’aquest temps que no se saben. Però també impacta com hi ha opinions oposades pel que fa a si el que es va viure aquí realment va ser un horror irreparable i a la por que alguna cosa així es torni a repetir.

Aquesta pel·lícula es pregunta quines són les conseqüències que la cultura de la preservació de la memòria desaparegui i el posa en escena d’una manera enginyosa, impactant i confrontativa. Berlín és una ciutat que sembla estar reconstruïda sota la necessitat imperativa de no esborrar la memòria de tot el que va succeir allà. Però Waldstück ens fa veure que potser això no és tan necessari i fonamental per tots els seus habitants. Mentre uns personatges afirmen que el deute històric ja hauria d’estar saldat i que horrors com l’holocaust han ocorregut a tot el món, però no se’ls ha prestat tanta atenció, altres es pregunten si la millor manera de no oblidar que això va passar és treure a la llum aquests llocs de tortura que han quedat sepultats amb el temps, o deixar que la naturalesa els oculti i haver de fer un exercici constant d’anar a buscar-los i a reflexionar sobre ells.

Waldstück va ser part de la selecció oficial d’aquesta edició del ForadCamp, a més d’haver guanyat el Achtung Berlin New Berlin Film Award com a Millor Curtmetratge documental i haver participat en festivals com DOK Leipzig i el Minsk International Film Festival, entre d’altres.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.