curtmetratge

Polyfonatura, Millor Documental de la X Mostra de Cinema amb la Natura ForadCamp 2021

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez 

Polyfonatura és un documental que registra un estudi sonor del procés creatiu d’un jove anomenat Eirik Havnes. En la pel·lícula l’acompanyem a col·leccionar sons de la natura amb els seus micròfons «artesanals» i veiem com els converteix en composicions musicals. Aquest curt ens mostra una manera particular d’experimentar la natura a partir del so, que es torna aquí més primordial que la imatge.

En aquesta mesura el tractament sonor ens fa escoltar tot des de la ment del protagonista, alternant entre el que està escoltant i el que s’imagina que vol fer amb això. Jon Vatne, el director, construeix en la seva pel·lícula una experiència més sensorial que narrativa, que ens convida a escoltar la natura mentre l’acompanyem enmig dels seus dubtes creatius.

Polyfonatura ha participat en l’Odense International Film Festival, al Camerimage Film Festival, en el Norwegian Short Film Festival i va ser premiat en aquesta edició del ForadCamp com a Millor Documental de la Secció Oficial. El jurat va destacar la rellevància del procés d’investigació darrere de la pel·lícula i l’habilitat per transmetre en un llenguatge cinematogràfic l’experimentació artística amb el so de el personatge principal. Polyfanatura va guanyar aquest premi, segons el jurat, «… per la seva pulcritud en l’ús de la imatge, el so i el muntatge. I pel plaer que ens provoca com a espectadors el fet de poder compartir aquesta experiència».

Bird Boy: “Em va dir que fora bo amb els ocells, perquè les nostres ànimes volen a el cel entre les seves ales”

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez

Reshat és un nen de 12 anys que viu a l’Azerbaidjan, envoltat de camps de petroli que afecten la qualitat de l’aigua. És el protagonista de Bird Boy, un curtmetratge dirigit per Simon Lereng Wilmont, que forma part d’una minisèrie televisiva titulada Kids on the Silk Road. La sèrie és un recull de 15 històries protagonitzades per nens que tenen entre 11 i 14 anys d’edat, provinents de 15 països al llarg de la Ruta de la Seda. Cada història mostra com els personatges breguen amb els reptes de la vida en el marc dels seus contextos culturals i socials. Tots són relats en aparença petits però capaços de tocar en profunditat i de manera emotiva i commovedora temes universals sobre el significat de créixer.

En aquest cas tenim la història de Reshat. Segons ell, l’aigua d’on viu ajuda a netejar ferides però cal anar amb compte que no caigui en els ulls i cal no beure-la, sobretot si fa olor de petroli. Però el que més li agrada d’on viu són els coloms que solen passejar-se pel cel. Ell estranya al seu pare, que va morir recentment i que també era amant dels ocells. «Em va dir que fos bo amb els ocells, perquè les nostres ànimes volen al cel entre les seves ales», diu Reshtat. És comú en la seva regió entrenar i criar coloms. És per això que a ell se li acudeix que, en memòria del seu pare i per amor als ocells, s’hauria de convertir en el millor entrenador de coloms. No obstant això, enmig de la persecució del seu somni, es pregunta sobre el que veritablement implica cuidar i estimar a un altre i sobre el significat de la llibertat i la felicitat.

El director té una gran habilitat per apropar-se a aquesta història d’una manera tan íntima i espontània, que per moments dubtem de si el que estem veient és realment un documental. Els personatges actuen amb tanta naturalitat i confiança com si la càmera no hi fos i el muntatge s’assembla més al d’una pel·lícula de ficció. Totes les preguntes que el director volgués fer sobre aquesta història, les fa a través del Reshat i les converses que té amb la resta de personatges. La pel·lícula combina reflexions del Reshat en veu en off, amb escenes d’observació filmades amb una càmera que està molt a prop de les situacions que observa i que impressionen per la seva naturalitat i espontaneïtat.

Bird Boy va ser estrenat a l’IDFA i aquest any va ser part de la Secció Oficial del ForadCamp.

Ulisses, una història de captivitat o una història d’amor

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez

El 19 de novembre de 1980 una orca nadó va ser retirada del seu hàbitat natural a Islàndia i li van donar el nom d’Ulisses. Va ser traslladada al parc aquàtic de Tarragona i després es va convertir en una de les estrelles més aclamades pel públic del zoològic de Barcelona per més de 10 anys. Finalment, el 1994 la van traslladar al Sea World de San Diego als Estats Units i va continuar sent part d’espectacles aquàtics. Ulisses és alhora el relat de la captivitat d’una orca i una història d’amor entre ella i el seu entrenador, Albert López.

El director Joan Bover Raurell barreja material d’arxiu amb material gravat en l’actualitat i construeix una estructura no lineal. La història està composta per dues línies narratives: en la línia del present veiem Albert, de gran, moltes vegades en plans contemplatius davant del mar; en la línia del passat, veiem la història de com Ulisses va perdre la seva llibertat per a convertir-se en l’atracció d’un zoològic i, en el seu captiveri, desenvolupa una estreta relació amb l’Albert. Al seu torn, cada línia fa servir una estètica diferent que ens apropa o ens allunya del que estem veient. En general, el to de la línia de el passat és d’un documental expositiu, que té moments expressius quan ens mostra la relació entre Albert i Ulisses. En canvi, el to de la línia de el present és més observacional i alhora contemplatiu i nostàlgic, la qual cosa ens fa sentir més a prop del personatge d’Albert. La contraposició d’aquests dos temps i tipus d’escenes ens fa sentir, d’una banda, una gran emotivitat per la relació tan propera que es construeix entre els dos personatges però, d’altra, ens fa qüestionar-nos sobre l’ètica darrere de la captivitat d’animals i el fet d’utilitzar-los com a objecte d’entreteniment de masses.

Per exemple, podem veure una escena on l’Albert explica com un dia l’Ulisses li va salvar la vida, mentre veiem plànols d’ells dos sota l’aigua i una altra on un narrador en off explica que un cop van mantenir a l’orca durant 3 hores fora de l’aigua. Aquesta contraposició fa qüestionar-nos al llarg de tota la pel·lícula la connotació objectual i inferior que li donem als animals i ens genera sensacions ambivalents. D’una banda, com a espectadors, en veure a l’Albert de gran, després de veure com jugava, abraçava i cuidava Ulisses en la seva joventut, somiem amb el moment del seu retrobament; però, d’altra, somiem que l’Ulisses aconsegueixi per fi la seva llibertat i torni a la mar. No obstant això, tots dos finals no són possibles i la narrativa de la pel·lícula juga a posar aquestes dues possibilitats en tensió.

Ulisses va guanyar el premi del públic del ForadCamp d’enguany i, a més, ha participat al Festival de Cinema Solidari de Guadalajara, el Festival de Curtmetratges K-Lidoscopi i el Festival de Cinema de Lanzarote.

Com posar en escena la rememoració d’un escenari de l’horror que la naturalesa ha anat sepultant amb el temps?

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez

Un bosc a Brandenburg, a 50km a l’est de Berlín, va ser una vegada un camp de treballs forçats nazi. La naturalesa es va encarregar de sepultar tots els vestigis del que va ser alguna vegada un escenari d’horror i tortura. Waldstück, dirigit per Hans Schilling, és un documental performatiu en blanc i negre, en el qual se li proposa a una dona gran que viu a prop de bosc, a tres conservadors de monuments i a dos amants de vestigis de guerra, buscar restes del camp de treballs forçats en aquest lloc. Ens recorda una mica a Shoah, de Claude Lanzmann, un projecte documental en què el director li proposa a víctimes, testimonis i botxins de l’holocaust, visitar espais que alguna vegada van ser escenaris de tortura i extermini de comunitats jueves, i narrar en ells el que recorden d’aquell moment històric.

Al documental de Hans Schilling, el director li proposa als personatges, enmig de la recerca de vestigis, llegir fragments de l’autobiografia de Walter Grundwald, un supervivent del camp de Wulkow. Durant el temps en què va ser presoner, portava un registre de tot el que passava en un diari. Després de sortir d’aquí, es va comprometre amb revelar al món les experiències que va viure a l’Alemanya nazi. En la pel·lícula, els personatges són filmats llegint fragments del diari i després opinen i debaten al respecte parlant directament amb la càmera. Darrere d’ella, el director no és un subjecte passiu; per contra, qüestiona i confronta als que filma i decideix deixar les seves preguntes en el muntatge final, per mostrar la seva postura. És impactant veure com en molts casos tot el que llegeixen els personatges és informació que desconeixen totalment i és a partir d’aquest exercici que es revela que encara hi ha moltes coses d’aquest temps que no se saben. Però també impacta com hi ha opinions oposades pel que fa a si el que es va viure aquí realment va ser un horror irreparable i a la por que alguna cosa així es torni a repetir.

Aquesta pel·lícula es pregunta quines són les conseqüències que la cultura de la preservació de la memòria desaparegui i el posa en escena d’una manera enginyosa, impactant i confrontativa. Berlín és una ciutat que sembla estar reconstruïda sota la necessitat imperativa de no esborrar la memòria de tot el que va succeir allà. Però Waldstück ens fa veure que potser això no és tan necessari i fonamental per tots els seus habitants. Mentre uns personatges afirmen que el deute històric ja hauria d’estar saldat i que horrors com l’holocaust han ocorregut a tot el món, però no se’ls ha prestat tanta atenció, altres es pregunten si la millor manera de no oblidar que això va passar és treure a la llum aquests llocs de tortura que han quedat sepultats amb el temps, o deixar que la naturalesa els oculti i haver de fer un exercici constant d’anar a buscar-los i a reflexionar sobre ells.

Waldstück va ser part de la selecció oficial d’aquesta edició del ForadCamp, a més d’haver guanyat el Achtung Berlin New Berlin Film Award com a Millor Curtmetratge documental i haver participat en festivals com DOK Leipzig i el Minsk International Film Festival, entre d’altres.

Sis mesos amb nits assolejades

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez


Ultaquiagvik és una ciutat situada en el punt més a nord d’Alaska, 555km més enllà del Cercle Polar Àrtic. Només és possible accedir per via aèria. Aquí, durant sis mesos a l’any no és possible veure la lluna i durant sis mesos només es pot veure la llum del sol. Midnight Kids, dirigit per Maxence Vassilyevitch, és un documental d’observació que retrata com viuen els joves inuit l’estiu i fan de la seva ciutat i els seus camps de gel, el seu pati de jocs.

En la pel·lícula veiem com, mentre aquests joves juguen, les glaceres es fonen, vaixells abandonats s’envolten d’escombraries i restes d’animals marins morts s’arrosseguen des del mar cap a la riba. En diverses escenes veiem que la vida i la mort transcorren en un mateix temps i espai sense que res les aturi.

Midnight Kids està narrada a través d’un jove inuit, que explica com des d’un dia que en un joc d’adolescents va beure més de la quantitat que devia d’una beguda energètica, va començar a tenir un problema cardíac que li va generar al seu torn problemes d’ansietat i atacs de pànic. Des de llavors la seva vida és diferent.

Però des de sempre ha somiat com seria viure en un altre lloc. Moltes de les seves preocupacions i angoixes coincideixen amb les que molts joves d’altres parts del món viuen avui dia i es resumeixen en una sola cosa: la incertesa del futur i la pregunta de si marxar o quedar-serà la millor decisió. La seva veu apareix sempre en off, en molts casos mentre recorre la ciutat en una cuatrimoto. Aquests recorreguts són alternats amb plans del paisatge i dels seus amics gaudint aquest estiu polar amb una llum que s’apagarà només a la fi de l’estació.

Aquest documental va participar en el Ji.Hlava International Documentary Film Festival i va ser part de la secció oficial d’aquesta edició del ForadCamp.

La Ramada, un paisatge en destrucció

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez 

 

La Ramada és un dels ports més importants de Perú. És recordat per molts com un paisatge ple de fauna i flora. No obstant això, des que les platges de nord d’aquest país van començar a desaparèixer a causa de l’erosió costanera, el canvi climàtic i el creixement urbà, aquest port va deixar de ser com moltes persones ho recorden. La Ramada, dirigida per Fernando Torres Salvador, és un documental de personatge sobre la desaparició d’aquest paisatge, que neix d’una motivació personal i alhora d’una preocupació sociopolítica del director.

Jaime Estrada, el protagonista de la pel·lícula, és l’últim pescador artesanal i guardià del port. Avui dia segueix utilitzant tècniques tradicionals de pesca de fa dos mil anys i dedica els seus dies a protegir el que encara queda de la platja. A través de la història de vida d’aquest pescador, el director parla de l’impacte que té la destrucció de les platges a la pesca, l’economia de país i la qualitat de vida dels habitants d’aquestes costes.

La desaparició de platges a Perú és un tema preocupant. N’hi ha moltes que ja no existeixen i d’altres que estan a punt de desaparèixer i l’Estat ignora completament aquesta realitat. Fernando Torres Salvador tracta aquest tema a partir d’un enfocament emotiu i poètic, en el qual el pescador i la natura són els protagonistes i narradors de la història. La pel·lícula alterna moments d’observació amb posades en escena del personatge parlant a càmera. El seu discurs és un testimoni que, en un to poètic, reivindica la cura i la preservació d’aquestes zones. Una cosa particular d’aquest curtmetratge és que mentre que la càmera es concentra en donar-li protagonisme al personatge, el so fa de la poca natura que queda, la protagonista de la història, posant-la en diverses escenes en primer pla sonor.

Abans d’arribar al ForadCamp, aquesta pel·lícula ha tingut un recorregut per 26 festivals i ha estat premiada en Cinéma sous els étoiles, el Festival Internacional de Cinema d’Amèrica i el Kolkata Shorts International Film Festival, entre d’altres.

Un dia, a les costes marroquines, fa cent cinquanta anys, milers d’antílops junts es van llançar al mar

Autora: Daniela Reyes Gutiérrez 

«Un dia, a les costes marroquines, fa cent cinquanta anys, milers d’antílops junts es van llançar al mar». El curtmetratge Les antilopes està inspirat en aquesta cita de Marguerite Duras, amb la qual ella introdueix un text sobre la mort i el suïcidi, publicat a Les Cahiers du Cinema. Segons Maxime Martinot, el director, la bellesa d’aquest text, que va ser el que ho va inspirar a fer la seva pel·lícula, està en la incertesa de saber si es tracta d’una llegenda o d’alguna cosa que va passar en realitat. El que ell fa és utilitzar-la com una metàfora per parlar d’esdeveniments polítics contemporanis i acaba realitzant una peça audiovisual, en part assagística i en part poètica.

La pel·lícula comença amb una imatge d’un dron al cel i després, una veu en off sobre imatges d’antílops travessant diferents paisatges, ens explica la faula de Marguerite Duras. Segons la narració, els antílops, tot i no ser animals que tendeixen a emigrar, van migrar des de diferents territoris de l’Àfrica a un punt de trobada en concret, un dia específic, per dur a terme un suïcidi col·lectiu. Maxime Martinot construeix una narració en la qual qüestiona la decisió d’aquest acord mortal que, segons la pel·lícula, obeeix a una decisió individual compartida i no a un acord col·lectiu, com si tots haguessin arribat allà pel seu compte, sense saber que els altres pretenien el mateix. 

El director utilitza aquesta faula com una metàfora per parlar de l’actualitat política mundial i, progressivament, utilitzant música incidental i amb un muntatge que passa de ser contemplatiu a frenètic, combina els plànols dels antílops amb imatges d’arxiu de protestes a Xile i de Black Lives Matter. Per a ell, el que compartim les persones amb els antílops, és una necessitat d’avançar en societat, per raons de vida o mort i de lluitar col·lectivament per una mateixa causa. A la fi de la pel·lícula ens vam quedar amb la sensació de no saber si realment fa cent cinquanta anys milers d’antílops es van llançar a la mar, però el que sabem que sí que és veritat, és que hem de preguntar-nos què podem fer de manera individual i col·lectiva, per lluitar com a societat. Les antilopes ha participat en el DocLisboa International Film Festival, Hot Docs i FIDMarseille i ara tindrà el seu pas pel ForadCamp.

ForadCamp 2020 no obrirà convocatòria per curts en competència

Logo FDC general

Arran de la crisi del Covid-19 i la incertesa de no saber si a l’octubre de 2020 podrem celebrar presencialment el festival al Figaró-Montmany, enguany hem decidit no obrir la convocatòria per rebre curtmetratges aquesta edició.

Estem treballant per reconduir el ForadCamp 2020 en una mostra no competitiva amb material seleccionat pel nostre equip. Anirem informant en funció de l’evolució dels esdeveniments, que esperem que a l’octubre ens permeti fer projeccions presencials i gaudir el reencontre amb el nostre públic.

Tancament d’inscripcions el 16 de juny

El diumenge 16 de juny de 2019, a les 23.59 h., es tancarà el termini per presentar curtmetratges per al ForadCamp 2019.

Recordem que hi ha dues opcions per presentar un treball a la Mostra:

Les obres de la Secció Oficial optaran als següents guardons: Premi del Jurat, Premi del Públic, Premi Festhome de Distribució i Menció Associació Cultural de Granollers. Així mateix, el festival comptarà amb una nova secció, ForadCamp Kids, destinada a públic menor de 12 anys i les seves famílies. Els treballs d’aquesta secció optaran al Premi del Jurat Infantil, patrocinat per Festhome i escollit per un Jurat format per estudiants de l’escola primària del poble.

Llegeix les bases i participa-hi!

Deixa’t atraure per la natura!

Tancament d’inscripcions el 17 de juny

El diumenge 17 de juny, a les 23.59 h., es tancarà el termini per presentar curtmetratges per al ForadCamp 2018.

Recordem que hi ha dues opcions per presentar un treball a la Mostra:

Les obres de la Secció Oficial optaran als següents guardons: Premi del Jurat, Premi del Públic, Premi Festhome de Distribució i Menció Associació Cultural de Granollers.

Llegeix les bases i participa-hi!

Deixa’t atraure per la natura!